El Cercle de Belles Arts de Lleida va néixer l'any 1947 amb la
intenció de ser el catalitzador de la reactivació artística en la Lleida de
postguerra. Va esdevenir, d'aquesta manera, una agrupació de persones amb
interessos comuns dins el món de la cultura que es reunien sota un mateix
sostre per dur a terme tot un seguit d'activitats de caire sociocultural:
tertúlies, col·loquis, conferències, exposicions, concerts, teatre, etc.
Al seu
capdavant, en aquests moments inicials, hi va destacar la figura de Marià Gomà
i Pujadas i els neguits de tot un seguit de joves artistes de l'època,
inconformistes i àvids de nous coneixements: Josep Benseny, Leandre Cristòfol,
Abad Gil i Charles Pardell entre altres. Des d'aquests orígens, el Cercle de Belles Arts va anar creixent fins a rebre, el 4 de
febrer de 1947, el consentiment oficial per part del Governador Civil de
l'època, Carrero Cejudo.
La
primera ubicació de l'entitat va ser l'edifici de l'antic convent del Roser, al
carrer Cavallers. I és també aquest el lloc on el Cercle va instal·lar l'Escola
de Belles Arts, un centre de formació artística que volia recollir les
inquietuds dels seus professors i fer-les arribar a tots els alumnes sensibles
al dibuix i a la pintura. Gabino Lagarriga va ser el primer director de
l'Escola, que comptava amb dues branques: la de dibuix artístic, dirigida
primer per Magí Serés i posteriorment, al 1948 i durant 15 anys, per Leandre
Cristòfol, i la de dibuix lineal, dirigida per Manuel Méndez. L'any 1949, a aquestes
dues modalitat, se'n va afegir una tercera, la de modelatge, de la mà de Jaume
Perelló.
Juntament
amb les classes de l'Escola, van aparèixer les exposicions d'art, sens dubte
l'activitat que més repercussió tindrà en l'entitat. Es van realitzar mostres
anuals dels alumnes de l'Escola de Belles Arts i, a més a més, exposicions
d'artistes locals que, tot i la seva joventut, ja mostraven uns criteris que,
anys més tard, els col·locaran al capdavant dels corrents artístics lleidatans.
D'entre tots ells caldria destacar Josep Benseny, Leandre Cristòfol, Marià
Gomà, Manel Niubó, Lluís Trepat, Roig Nadal, Mercadé, Tapiol, Ernest Ibáñez,
Jaume Minguell i Roca Delpech entre molts d'altres.
En
aquest període, també cal fer esment de les conferències i col·loquis i de les
famoses tertúlies realitzades a les sales de l'entitat i agrupades sota el lema
de "La veu de les Belles Arts", que van arribar a ocupar un programa
homònim de debat a les emissores de Ràdio Lleida. Altres facetes del Cercle van
ser les lectures de poemes, sobretot els recitals del Grup Mensaje, i els
concerts de música amb els diferents comentaris d'experts com Josep Riera, Roig
Nadal, Lluís Virgili, etc. Tampoc no podem oblidar la creació del primer cine
club de Lleida, del qual van derivar les primeres crítiques cinematogràfiques,
aparegudes a la revista Ciudad.
És
important destacar que, des de l'any 1950 i fins al 1964, el Cercle de Belles
Arts va convocar el premi de pintura Medalla Morera, en homenatge al pintor
lleidatà Jaume Morera i Galicia, un guardó d'àmbit nacional que tenia per
objectiu premiar el millor quadre de paisatge referent a les comarques
lleidatanes.
A
aquest premi s'hi van anar afegint altres guardons. En primer lloc, de l'any
1961 al 1970, i sota la presidència de Joan Manuel Nadal Gaya, la Medalla Maria
Vilaltella, creada per estimular els pintors locals. L'any 1962, i en l'àmbit
de la literatura, Joan Fernández Coll va concebre el Premi Urriza de Novel·la.
Un any més tard, es va organitzar un concurs que premiava l'edifici més
destacat de la ciutat, per les seves qualitats arquitectòniques i artístiques.
Poc després, al 1964, es va convocar un altre premi dedicat al món de l'art, el
Premi Indíbil. Més endavant, es va gestar el Marraco d'Or per premiar aquells
lleidatans que amb el seu treball portaven el nom de Lleida arreu del món (van
ser guardonats amb aquesta distinció personatges com ara Leandre Cristòfol,
Joan Oró, Emili Pujol, Ramon Vilaltella, Francesc Pons, entre altres). I
finalment, l'any 1969 es va crear el Concurs de Pintura Ràpida, premi que ha
estat el de més duració i regularitat de l'entitat i que es manté actualment,
això sí, amb un lleuger canvi, a més del premi, es fa durant dos o tres dies
una Fira d'Art on participen artistes nacionals i estrangers.
Durant
la dècada dels seixanta, cal fer especial esment de l'any 1964, moment en què,
com a reflex de l'activitat cultural de Cercle
de Belles Arts, es va fundar el Grup Cogul. Els seus membres -Albert Coma
Estadella, Àngel Jové, Ernest Ibáñez, Jaume Minguell, Víctor P. Pallarés i
Albert Vives- van assumir el debat entre l'abstracció i la figuració que vivia
en aquells moments l'ambient artístic de les terres de Ponent, i ho van fer
apostant per l'informalisme. Aquest grup esdevindrà una referència històrica per
l'art d'avantguarda lleidatà.
Ja ben
entrats els anys vuitanta, es va crear el Premi Nacional de Pintura (1985) que
cada any ret homenatge a un artista lleidatà i és, sens dubte, el guardó més
important, per la quantia econòmica dels premis, que organitza, encara avui en
dia, el Cercle de Belles Arts.
A final de la mateixa dècada, es va organitzar el Premi Marraco (1988),
destinat a fomentar les arts i la cultura als centres penitenciaris de
Catalunya i sud de França.
L'any
1990, i de la mà de Manel Garcia Sarramona, va néixer Arts, la primera revista de
l'entitat. La trajectòria d'aquesta publicació va sofrir un canvi d'orientació
a partir de l'any 1995, quan es va aplicar una renovació de la imatge i es va
aprofundir en la diversitat i en l'obertura dels continguts. Ara per ara, i
dirigida per Francesc Català, el Cercle ofereix a la ciutat dos números per any
de la revista.
Actualment,
i sota la presidència de Jaume Vilella i Motlló, el Cercle de Belles Arts intenta ressituar-se dins el panorama
cultural lleidatà, tot recuperant una part del protagonisme perdut. La tasca
resulta difícil -la conjuntura social de la ciutat es troba a anys llum de
l'existent a finals dels anys quaranta- però la política de diversificació
cultural que s'intenta inculcar des de determinats sectors de l'entitat, i la
lenta però progressiva incorporació de nous elements humans que semblen
garantir el relleu generacional, donen, si més no, una oportunitat al Cercle de Belles Arts en els inicis d'aquest tercer mil·lenni.